¡¡¡VA SER ELL . . . !!!

De les autèntiques raons per les quals la crisi és culpa dels funcionaris i de per què és just (i encara poc) que se’ls tregui un 5% del sou per sufragar la crisi que ells han provocat

  

L’any 2001, un bidell d’escola pública amb contracte laboral de l’Ajuntament de Matafaluga de Dalt, que tenia un excessiu i immerescut sou de 700 euros nets al mes, va tenir una idea que canviaria el destí del món: en lloc de dedicar el seu excessiu i immerescut sou a capricis també immerescuts i excessius, aniria a la sucursal del banc del poble i demanaria un préstec hipotecari per comprar un pis.

 Aquí comença tot. Com que el banc (que com tothom sap, és una organització benèfica sense ànim de lucre) va fer-li unes condicions avantatjoses i li va dir que, amb unes lletres mensuals de 300 euros, podia demanar un segon crèdit pel mateix import, també per a invertir en habitatge i que, posant a lloguer aquest segon habitatge, pagaria la lletra i li quedarien 400 euros nets per viure mentre el temps i els interessos favorables el feien propietari de dos pisos, el bidell d’escola pública amb contracte laboral de l’Ajuntament de Matafaluga de Dalt va comprar dos pisos.

 Això no va passar inadvertit a altres bidells d’altres escoles que, amb sous similars van pretendre fer negocis semblants (la cobdícia, ai las…) i, fent augmentar la demanda de pisos, van fer-ne augmentar el preu.

 Fou així com, al cap de dos anys, en veure que els mateixos pisos que van costar-li deu, ara valien vint-i-cinc, el bidell decidí vendre’ls, cancel·lar els crèdits adquirits, i reinvertir el capital novament en pisos. Aquesta vegada, però, va tenir la cautela de diversificar la inversió: per una banda seguia comprant habitatge (els preus mai pararien de pujar) i, per l’altra, adquiria accions borsàries de risc.

 Novament, al cap de dos anys, havia triplicat la inversió inicial. Ara la cosa anava molt bé i calia fer un pas endavant: on es feien realment els quartos de la construcció era en l’adquisició de terrenys aparentment sense interès que, requalificats per l’alcalde oportú, generaven grans dividends a curt termini. Els polítics, pobrets, pressionats per l’interès privat de les empreses que generaven riquesa al sector públic, no podien impedir la febre requalificadora, víctimes tots ells, dels funcionaris com el bidell de l’escola pública de Matafaluga de Dalt.

 El 2006, el nostre bidell va tenir una idea genial i alhora terrorífica (digna, per tant, d’un funcionari desvagat): ja posats a invertir, vist que la febre immobiliària afectava a qualsevol que tingués front i que els pobres més pobres també volien pisos, invertiria en bancs que donessin crèdit a persones sense recursos (al cap i a la fi, no ho oblidem, els bancs eren entitats benèfiques sense ànim de lucre). Com ho podrien pagar i què passaria si tots els pobres abandonaven l’habitatge de cop i això provocava que el mercat immobiliari se saturés amb un munt d’habitatges sense habitar a causa del desnonament dels que hi vivien, són coses complicades en què el bidell no va caure.

 Aleshores, la història ja la coneix tothom: quan el bidell va ser conscient que havia invertit diners en uns crèdits que ningú no tornaria, va vendre les seves accions del paquet d’hipoteques d’alt risc a bancs estrangers que van comprar-li amb tota la bona fe, com a entitats benèfiques (començant per Lehman Brothers als EUA i continuant per altres bancs avui intervinguts pels governs), i va explotar la bombolla immobiliària ja que els pisos que ningú no podia pagar, ningú els pagava, però els diners ja s’havien prestat.

 És per això que, per culpa del bidell de l’escola pública de Matafaluga de Dalt —que avui, gràcies a les puges d’IPC dels darrers deu anys cobra cada mes 850 euros nets, el fill de puta!— que tots els funcionaris i empleats al servei de l’administració hem de pagar la seva usura indigna, el seu engany sistemàtic a bancs i corporacions borsàries, i la mala fe amb què va obligar als polítics a corrompre’s.

¡¡¡ A LA FOGUERA…!!!