El passat 31 de gener, sense avís previ, vuit persones amb contracte amb l’Ajuntament de Figueres i vinculades al Pla de barris del Centre Històric, van rebre un trasllat amb la suspensió del seu contracte. L’argument que els esgrimí personalment l’alcalde, acompanyat dels tres gerents (101.000 euros anuals l’alcalde; 72.000 el gerent d’urbanisme; 55.000 el de govern; 50.000 el de l’àrea d’atenció a les persones, altres costos laborals a part), és que la Generalitat els havia comunicat que no pagaria, durant el 2012, els diners previstos per a l’execució del pla per al qual havien estat contractats.
Per entendre’ns, que l’Ajuntament no podia adelantar durant un any els costos laborals d’aquests treballadors, cosa que representaria, per a les arques municipals, la suma de 175.354,06 euros reintegrables. Per acabar-ho d’adobar, l’Alcalde va afegir-hi que un dels motius pels quals se’ls acomiadava era que el govern no podia comptar, a diferència de Fisersa, amb la solidaritat de la resta de treballadors de l’ajuntament, que no acceptarien baixar-se el sou per salvar-los el lloc de treball.
Ens oposem enèrgicament a aquests acomiadaments. I ens hi oposem perquè, precisament avui que surten publicats els sous dels regidors de l’ajuntament a la premsa, ens sembla injustificable, immoral, digne d’una autocràcia bananera, que es prenguin mesures com aquesta en nom de la crisi mentre el govern regala sous i pensions als regidors i encara es tingui la barra de parlar de la insolidaritat dels treballadors municipals.
Comitè i Junta 
Als treballadors públics ens està pasant el mateix que a la crisi econòmica. Les víctimes som presentades com a culpables i els autèntics culpables es valen del seu poder per desviar responsabilitats, ficant-nos mà a la butxaca i a l’horari laboral mentre intentem inútilment proclamar la nostra innocència.
El mes greu es que per ser unes víctimes selectives, persones que treballem per a l’Administració pública, la resta de la societat també ens posa en el punt de mira, com a part del deute que se li ha vingut damunt i no com uns treballadors més que sofrim la crisi. La baixada salarial i l’augment de jornada dels treballadors públics s’aplaudeix, amb el satisfet somriure dels governants veient així ratificada la seva decisió.
Darrere de tot això hi ha una ignorància supina de l’origen dels empleats públics. S’enveja el nostre estatus –i per això es critica– l’estabilitat que ofereix la nostra ocupació, la qual cosa en temps d’atur i de precarietat laboral és comprensible, però aquesta permanència té la seva raó de ser en la garantia d’independència de l’Administració respecte de qui governi a cada moment; una garantia que és clau en l’Estat de Dret. En coherència s’estableix constitucionalment la igualtat d’accés a la funció pública, conforme al mèrit i a la capacitat dels concursants. L’expressió de guanyar una plaça “en propietat” respon a la idea que al funcionari no se li pot “expropiar” o privar de la seva ocupació pública, sinó en els casos legalment previstos i mai per caprici del polític de torn. Cert que també hi ha alguns funcionaris que consideren aquesta “propietat” en termes patrimonials i no funcionals i es recolzen en ella per a un escàs rendiment laboral, de vegades amb el beneplàcit sindical, però això és corregible mitjançant la inspecció, sense haver d’alterar aquella garantia de l’Estat de Dret.
Els que més contribueixen al menyspreu de la professionalitat dels treballadors públics són els polítics quan accedeixen al poder. Estan tan acostumats a créixer en el partit a força de lleialtats i submissions personals, que quan arriben a governar no es fien dels qui es troben. Amb freqüència ens veuen com un obstacle a les seves decisions, com a buròcrates que posem objeccions i controls legals a els qui pensen que no haurien de tenir límits per ser representants de la sobirania popular. En cas de conflicte, la lleialtat del funcionari a la llei i a la seva funció pública s’arriba a interpretar pel governant com una deslleialtat personal cap a ell i fins i tot com una oculta estratègia al servei de l’oposició. Per evitar tal escull han sorgit, cada vegada en major nombre, els càrrecs de confiança al marge de l’Administració i de les seves taules salarials. El desig de crear un treballador afí ha conduït a la intromissió directa o indirecta dels governants en processos de selecció de funcionaris, influint en la convocatòria de places, la definició dels seus perfils i temaris i fins i tot en la composició dels tribunals. Aquesta manera d’entendre l’Administració, en si mateix una corrupció, te molt a veure amb la corrupció “econòmic política” coneguda i amb la fallada en els controls per erradicar-la.
Aquests governants de tots els colors polítics, però sobretot els que es consideren lliberals, són els que, després de la perversió causada per ells mateixos en la funció pública, arremeten contra la “tropa funcionarial”, sigui qui sigui: personal sanitari, docent, judicial, policial o purament administratiu.
Si la crisi és general no és comprensible que se’ns rebaixi el sou només als empleats públics i, si el que es vol és gravar als qui tenen una ocupació, hauria de ser una mesura general per tots els que perceben rendes pel treball siguin de font pública o privada. Amb tot, el més sagnant no és la retallada econòmica en el nostre salari, el pitjor es l’insult personal a la nostra dignitat. Pretendre que es treballi mitja hora més al dia no resol cap problema bàsic ni estalvia llocs de treball, però serveix per assenyalar-nos com a persona poc productiva. Reduir els dies d’assumptes personals –que van néixer en part com un complement salarial en espècie davant la pèrdua de poder adquisitiu– no alleuja en gens a l’Administració, ja que mai s’ha contractat a una persona per substituir a qui gaudeix d’aquests dies, doncs es reparteix el treball entre la resta de companys. La mesura solament serveix per crispar i desmotivar a un personal que, a més de veure com se’ns rebaixa el sou, hem de suportar que els governants ens estigmatitzin com una càrrega per sortir de la crisi. Pura demagògia. En contrast, els polítics en el poder no renuncien als seus assessors ni a cap dels seus generosos i múltiples plusos i dietes, que en la majoria dels casos mai tindrien ni en l’Administració ni en l’empresa privada si només es valorés el seu mèrit i capacitat. I el mes greu és que no hi ha propòsit d’esmena. No ens enganyem, la crisi no ha corregit els mals hàbits; com a molt els ha frenat per falta de finançament o simplement ha obligat a que es facin de manera més discreta.
I això que el coordinador del Pla no se’n vagi al carrer té a veure amb el carnet de CIU del seu pare o és una casualitat com l’ERO selectiu de Fisersa, que no afectava a cap parent de cap regidor?
una de les tasques que duien a terme aquestes perones era atendre nens i nenes del barri amb un entorn familiar i material poc addient a un bon seguiment escolar i a una difícil integració social. els donaven suport acadèmic i organitzaven activitats i excursions. Aquests nens i nenes, com que no hi ha diners, m’han dit ells mateixos, s’han quedat sense aquest suport i atenció institucional, que no només es mereixen, sinó que els Drets dels Infants aprovats pe l’ONU els atorga. una vegada més, els desfavorits paguen els excessos d’aquesta societat corrupte en què vivim.
Ens abaixen els sou (diverses vegades i encara no han acabat!), acomiaden companys, apuguen els impostos, els serveis públics cada vegada van pitjor… i a canvi de què?
D’una escola privada, un gimnàs privat i una escola de dansa privada…?