La resposta necessària

 

L’Alcalde Santi Vila ha contestat el nostre anterior post. Si feu memòria, sota el títol “Necessitat de respostes”, li preguntàvem fonamentalment tres coses: 1) si tenia previst fer fora personal laboral; 2) si tenia previst un calendari de funcionarització; 3) si veia factible l’aplicació de la catalogació de llocs de treball en el context actual de crisi.

Des d’aquí volem agrair a l’Alcalde que hagi contestat i, també, que les seves respostes siguin tranquil·litzadores i compromeses amb el personal de l’Ajuntament.

Podeu llegir aquí la versió escanejada de la seva resposta.

Necessitat de respostes

Senyor Alcalde,

Ens adrecem respectuosament a vostè des del Comitè d’Empresa i la Junta de Personal perquè darrerament ha fet una sèrie de declaracions en àmbits i fòrums diversos que han generat inquietuds i preocupacions. Com a Alcalde de la ciutat de Figueres, com a President de la Corporació Local i, sobretot, com a màxim responsable de les polítiques de personal que afecten a data d’avui a prop de quatre-centes quaranta persones, el Comitè d’Empresa i la Junta de Personal estem molt atents a les seves paraules i és per això, en base a la inquietud que generen, que li fem arribar aquestes preguntes. Ens agradaria que ens hi donés resposta el més aviat possible perquè en funció de les seves paraules, la deriva d’aquesta representació sindical pot ser una o pot ser una altra. Vagi per endavant el nostre agraïment pel temps que hi dedicarà.

1)       A principis d’any, en la darrera reunió que va mantenir amb membres del Comitè i la Junta, va dir que molts dels que ara reclamàvem millores, suplicaríem en breu cobrar el mateix que l’any 2000. Al cap de poc, el govern de l’Estat iniciava els tràmits d’aprovació del Real Decreto 8/2010 el contingut del qual és sabut de tothom i que, en molts casos, l’afectació real sobre algunes nòmines de l’Ajuntament ha significat, en efecte, un retrocés fins a l’any 2000. Si bé el fet que digués això demostra que vostè té accés a informació important en àmbits superiors i que els seus avisos tenen credibilitat, en la mateixa reunió va dir-nos que si no es reformulava la llei d’hisendes locals, els ajuntaments s’haurien de desfer de la meitat dels treballadors laborals en plantilla i, encara, més endavant, un altre dia en una altra reunió amb un altre auditori, va dir que els funcionaris a Espanya tenien la sort que, fins a la data, els grans partits, per raons de polarització, no havien arribat a cap gran pacte d’estat per tal de flexibilitzar les condicions de treball del personal al servei de l’administració, però que tard o d’hora arribaria i que, quan això passés, molta gent veuria perillar el seu lloc de treball “sagrat”. Senyor Alcalde: què hi ha de cert en tot això? Hi ha alcaldes que diuen que, per damunt de tot, prevaldrà el criteri de mantenir el personal. Donada la conjuntura a l’Ajuntament de Figueres, quina serà la seva opció?

2)       Ahir va fer públiques unes declaracions en les quals afirma que caldrà “aprimar”, a curt termini, el capítol I de l’Ajuntament de Figueres. També va dir que hi havia places que “no eren útils”. En la línia del comentari anterior, aquesta “racionalització” inquieta el personal de l’Ajuntament perquè la gent té por de perdre el seu lloc de treball. Això d’aprimar, a més, dit en un moment en el qual el personal de l’ajuntament ja ha vist aprimada la seva nòmina, intranquil·litza encara més. Hi ha coses que la gent no entén, com, per exemple, que s’hagi creat i convocat una plaça funcionària de cap de protocol mentre a serveis socials, durant mesos, no s’han cobert les baixes de personal i això afectava al servei fins a tal punt que no s’arribava a les ràtios d’assistent social per cada mil habitants a les quals obliga la legislació autonòmica. Podria explicar més clarament què vol dir “racionalitzar” el capítol I? Què vol dir “places que no són útils”?

3)       El personal laboral, en molts casos, ho és per un simple atzar: la mateixa funció, les mateixes oposicions i temari, el mateix sou i categoria per a places que, segons les ràtios del moment en què es van crear, eren per a funcionaris o per a laborals. És per això que, davant el panorama actual, molts laborals volen que se’ls funcionaritzi en processos com que el que s’ha dut a terme a l’àrea de Serveis Socials d’aquest ajuntament o, massivament, a l’Ajuntament de Roses. La inquietud del personal laboral sembla més gran a causa de les circumstàncies actuals i agreujada per les seves declaracions. Sobre la funcionarització: quina és la posició del seu govern? La Junta i el Comitè ha manifestat en les darreres reunions aquest tema. Entén la inquietud? Hi donarà resposta accelerant el procés?

4)       Finalment, veient “el panorama”, a causa de les mateixes raons que han guiat les preguntes precedents, hi ha també inquietud i preguntes a l’hora de pensar en l’aplicabilitat de la feinada que s’ha fet en matèria de valoració/catalogació de llocs de treball. Ens agradaria que ens digués com pensa que es podrà concretar la valoració/catalogació de llocs de treball en el context en el qual estem. Si s’aprova, hi ha alguna possibilitat que s’apliqui?

En definitiva, li demanem que deixi clara la seva posició respecte a les polítiques de personal que regiran el seu govern tant en l’actual legislatura com en el futur: racionalització vol dir acomiadar gent? Quina prioritat li vol donar al procés de funcionarització? En el context actual, creu que es podrà dur a terme l’aplicació de la valoració/catalogació de llocs de treball?

Gràcies per la seva atenció. 

FDLGP

Volem compartir amb vosaltres, aquests interessants nombres que ens han enviat i que suposen una bufetada de crua realitat, així com l’absoluta indignació que desperta el seu analisis. Valorar per vosaltres mateixos.

Beneficis de la banca	+ 12.709.000.000 €
Beneficis de la “La Caixa”	+ 1.510.000.00 €
Pèrdua salari professor	– 1.390 €
Beneficis per comissions bancàries	+ 5.346.000.000 €
Rebaixa sous funcionaris	–  1.378.000.000 €

Nota: Les comissions bancàries suposen 3,5 vegades el que l’estat s’estalviarà per la retallada de sous.

Professor	IRPF	25 %
Consumidor	IVA	18 %
Ricdelcagar	SICAV	1 %
“inversor”	Borsa	0 %

Nota: Els inversors, els especuladors, no paguen cap impost per transaccions financeres.

Salaris

Nom	Empresa	Salari	Equivalència
500 executius	Empreses IBEX	350.700.000 €	14.028 salaris de 25.000 €
83 principals consellers	Empreses IBEX	224.000.000 €	16.000 mileuristes
Ignacio Sánchez Galán	Iberdrola	16.500.000 €	611 mestres
Alfredo Sáenz	Santander	9.600.000 €	685 carters
Antoni Brufau	Repsol	6.700.000 €	446 auxiliars administratius
Francisco Gonzalez	BBVA	5.700.000 €	248 bombers
José Montilla	Generalitat	164.043 €	11 auxiliars llars d’infants

El Gobierno

Als bancs dóna, per sanejar les seves contes	+ 226.000.000.000 €
Als empleats públics treu	– 1.378.000.000 €

Jubilacions

Nom	Empresa	Quantitat	Equival jubilació mitjana (12.348 €)
Alfredo Sáenz	Santander	85.700.000 €	6.940 pensionistes
Francisco González	BBVA	79.800.000 €	6.462 pensionistes
Ignacio Gorigolzarri	BBVA	68.700.000 €	5.564 pensionistes
Emilio Botin	Santander	24.700.000 €	2.000 pensionistes

oferta de treball

OFERTA DE TREBALL

ES NECESSITEN DUES PERSONES RESPONSABLES PER A RESOLDRE LA CRISI I ARREGLAR EL PAIS

UN LAMPISTA PER TREURE ENDOLLS

UN MOSSEN PER A REPARTIR HÒSTIES

INTERESSATS ENVIAR CURRICULUM ALS RESPONSABLES (Jé) POLÍTICS

¡¡¡VA SER ELL . . . !!!

De les autèntiques raons per les quals la crisi és culpa dels funcionaris i de per què és just (i encara poc) que se’ls tregui un 5% del sou per sufragar la crisi que ells han provocat

  

L’any 2001, un bidell d’escola pública amb contracte laboral de l’Ajuntament de Matafaluga de Dalt, que tenia un excessiu i immerescut sou de 700 euros nets al mes, va tenir una idea que canviaria el destí del món: en lloc de dedicar el seu excessiu i immerescut sou a capricis també immerescuts i excessius, aniria a la sucursal del banc del poble i demanaria un préstec hipotecari per comprar un pis.

 Aquí comença tot. Com que el banc (que com tothom sap, és una organització benèfica sense ànim de lucre) va fer-li unes condicions avantatjoses i li va dir que, amb unes lletres mensuals de 300 euros, podia demanar un segon crèdit pel mateix import, també per a invertir en habitatge i que, posant a lloguer aquest segon habitatge, pagaria la lletra i li quedarien 400 euros nets per viure mentre el temps i els interessos favorables el feien propietari de dos pisos, el bidell d’escola pública amb contracte laboral de l’Ajuntament de Matafaluga de Dalt va comprar dos pisos.

 Això no va passar inadvertit a altres bidells d’altres escoles que, amb sous similars van pretendre fer negocis semblants (la cobdícia, ai las…) i, fent augmentar la demanda de pisos, van fer-ne augmentar el preu.

 Fou així com, al cap de dos anys, en veure que els mateixos pisos que van costar-li deu, ara valien vint-i-cinc, el bidell decidí vendre’ls, cancel·lar els crèdits adquirits, i reinvertir el capital novament en pisos. Aquesta vegada, però, va tenir la cautela de diversificar la inversió: per una banda seguia comprant habitatge (els preus mai pararien de pujar) i, per l’altra, adquiria accions borsàries de risc.

 Novament, al cap de dos anys, havia triplicat la inversió inicial. Ara la cosa anava molt bé i calia fer un pas endavant: on es feien realment els quartos de la construcció era en l’adquisició de terrenys aparentment sense interès que, requalificats per l’alcalde oportú, generaven grans dividends a curt termini. Els polítics, pobrets, pressionats per l’interès privat de les empreses que generaven riquesa al sector públic, no podien impedir la febre requalificadora, víctimes tots ells, dels funcionaris com el bidell de l’escola pública de Matafaluga de Dalt.

 El 2006, el nostre bidell va tenir una idea genial i alhora terrorífica (digna, per tant, d’un funcionari desvagat): ja posats a invertir, vist que la febre immobiliària afectava a qualsevol que tingués front i que els pobres més pobres també volien pisos, invertiria en bancs que donessin crèdit a persones sense recursos (al cap i a la fi, no ho oblidem, els bancs eren entitats benèfiques sense ànim de lucre). Com ho podrien pagar i què passaria si tots els pobres abandonaven l’habitatge de cop i això provocava que el mercat immobiliari se saturés amb un munt d’habitatges sense habitar a causa del desnonament dels que hi vivien, són coses complicades en què el bidell no va caure.

 Aleshores, la història ja la coneix tothom: quan el bidell va ser conscient que havia invertit diners en uns crèdits que ningú no tornaria, va vendre les seves accions del paquet d’hipoteques d’alt risc a bancs estrangers que van comprar-li amb tota la bona fe, com a entitats benèfiques (començant per Lehman Brothers als EUA i continuant per altres bancs avui intervinguts pels governs), i va explotar la bombolla immobiliària ja que els pisos que ningú no podia pagar, ningú els pagava, però els diners ja s’havien prestat.

 És per això que, per culpa del bidell de l’escola pública de Matafaluga de Dalt —que avui, gràcies a les puges d’IPC dels darrers deu anys cobra cada mes 850 euros nets, el fill de puta!— que tots els funcionaris i empleats al servei de l’administració hem de pagar la seva usura indigna, el seu engany sistemàtic a bancs i corporacions borsàries, i la mala fe amb què va obligar als polítics a corrompre’s.

¡¡¡ A LA FOGUERA…!!!

La mare que els va parir…

Estava cantat. Però no perquè ja ens ho esperéssim, ens hem indignat menys per les mesures de reducció del dèficit anunciades pel Govern Central. O sigui que la solució a tots els mals del món és abaixar el sou del personal al servei de l’administració un cinc per cent. Aquestes mesures suposen una agressió inacceptable als drets laborals i econòmics del treballadors i treballadores.

Les crisis, històricament, sempre s’aprofiten per mirar de rebaixar els drets socials, pressionar la classe treballadora, reforçar els diferències entre els rics i els pobres i enfortir l’argumentari neoliberal segons el qual la funció pública és una nosa.

O sigui: deu anys de disbauxa urbanística i fortunes amassades a corre-cuita pels grans empresaris i cacics d’arreu (incloent la maranya de requalificacions municipals que tard o d’hora hauran de sortir a la llum), deu anys d’especulació general (urbanística, bancària, creditícia, política…) insostenible i advertida per qualsevol ciutadà amb ulls a la cara, deu anys veient que, en aquest país, el sistema financer, amb total impunitat i amb la complicitat dels governants, ha fet i desfet a plaer el que li ha donat la gana fins a deixar això fet un nyap, i ara resulta que els culpables de tot som els treballadors. Començant pels servidors públics, som el blanc més fàcil.

Els servidors públics, molts dels quals, tenen salaris que no arriben o que escassament superen els 1.000 euros mensuals. Els mateixos que, quan hi havia vaques grasses no van tenir cap millora salarial.

Cal recordar que les condicions i els drets que tenim, no són precisament fruit del favor de cap govern, sinó de la lluita per cada mil·límetre en tot allò que ha suposat un avanç. Cap d’aquests drets nostres està garantit ni salvaguardat de les seves urpes si no els defensem i lluitem per ells.

No es parla ni es denuncien les despeses inútils dels milers i milers d’assessors de l’Estat, de Comunitats, de Diputacions i d’Ajuntaments. Assessors amb sous que multipliquen els dels empleats públics i que no tenen cap responsabilitat en la seva tasca, ni els sous que cobren els polítics per pertànyer als consells d’Administració dels Empreses Públiques. Sous, que en molts dels casos són el segon o tercer sou que cobra el polític de torn. Empreses Públiques que, es financen dels Pressuposts públics, amb dèficits de desenes de milers de milions d’euros i que creen una Administració paral·lela sense cap tipus de control. No podem deixar d’expressar la repugnància que tota aquesta manipulació mereix. Ens tracten com a imbècils submissos.

Cal aixecar la veu i defensar la nostra dignitat i els nostres drets legítims d’aquesta intolerable agressió. Cal sortir i lluitar contundentment sense descans fins obligar al govern a donar marxa enrere d’aquesta injusta i injustificable mesura. És necessari prendre consciència que no actuar ara és una irresponsabilitat que ens portarà a un futur cada vegada més precari per a tots els treballadors.

Per tant, creiem totalment necessari recolzar i participar en les iniciatives que es prenguin per a combatre aquesta injustícia.

Les mesures que nosaltres adoptaren i l’abast de les mateixes, estan molt pendents de l’interpretació que el nostre Alcalde faci d’aquest atropellament.

A veure si ara l’encertem

Com a resultat de l’últim compromís adquirit pel govern amb els representants dels treballadors, s’està complementant la valoració amb la participació activa del personal amb plantilla. Amb aquest objectiu, s’han portat a terme diverses sessions de treball on s’han establert els criteris de base i s’han completat els factors que ajudin a precisar les condicions de cada lloc de treball.

 Els passos que estem seguint són:

• Anàlisi dels factors realitzada per LTC.
• Incorporació de factors complementaris per part dels representants – recopilació de totes les observacions fetes pels treballadors a títol particular o col·lectiu.
• Bolcat de les dades recollida en les reunions informatives amb els col·lectius.
• Consulta de la taula negociadora amb els sectors.
• Anàlisi de riscos del lloc de treball derivat de l’estudi realitzat per la Mútua.
• Incorporació de tots els factors a valorar en cada lloc de treball en la taula.
• Retorn per a la seva comprovació a tots els treballadors.
• Correccions, si fos necessari.
• Puntuació de tots els barems i factors.

 Així mateix s’han cridat a consultes als primers col·lectius (guàrdia urbana, brigada, cementiris, guarderies, esports, neteja) per tal de recopilar informació que permeti tenir una visió real del lloc de treball. Aquest procés continuarà fins a completar la totalitat de la plantilla. Hem de dir que s’està duent una bona dinàmica de treball, així com que també hi ha un esforç per l’enteniment i l’acord per ambdues parts i esperem que, aquesta vegada sí, acabi de la millor manera possible. Fruit d’aquesta negociació col·lectiva hi ha un primer acord amb la guàrdia urbana, així com amb el personal de neteja i es troba avançat amb la brigada i el personal de cementiris.

Aquesta setmana es realitzaran quatre sessions més de treball, on es continuarà la feina de consulta amb als col·lectius convocats.

llum al final del túnel?

optimista                                        neutre                                        pessimista

Avui és 26 d’abril. Avui era la data en la qual la comissió informativa aprovava, per a elevar-la al ple, la proposta de “valoració” de llocs de treball. Però no ha estat així. La setmana passada vam presentar les observacions que sectorialment i/o individualment va fer-nos arribar el personal en plantilla. En una reunió on va assistir-hi l’alcalde, vam plantejar els problemes procedimentals que havíem detectat i vam arribar a l’acord següent: aprofitarem el document que tenim de base però el polirem mirant de dotar-lo de factors objectius on es vegi plasmada una valoració real i una descripció més acurada dels llocs de treball. Agraïm l’esperit d’entesa d’en Josep Maria Marcè.

Això no implica necessàriament un augment de sou per ningú. Que quedi clar. El que hem fet és dir que un document que semblava massa aleatori o, a vegades, massa discrecional, hauria de tenir més factors d’objectivitat dels que semblava que tenia: o sigui, a tothom se l’ha de mesurar amb els mateixos paràmetres.

S’ha elaborat un calendari per treballar-hi el dia 6 de maig. També s’han establert uns criteris comuns per tal de realitzar aquesta tasca. És un procés que segueix obert i us encoratgem a seguir compartint amb nosaltres les vostres inquietuds sobre aquest tema (al marge dels privilegiats amb accés directe amb l’alcaldia que negocien els seus temes en privat sota l’advocació del famós precepte  “qué hay de lo mío”).

Una setmana atrafegada

Quan acabi aquesta setmana, ens haurem entrevistat amb tots els col·lectius de l’Ajuntament de Figueres. Ha estat una feina titànica que ha implicat una gran mobilització de recursos humans, materials i emocionals. Defensar drets col·lectius vol dir, en primer lloc, fer pedagogia. I no sempre és fàcil. Si en algun moment no hem estat a l’alçada, us en demanem disculpes.  

Per tant, tot i el desgast, el resultat d’una participació directa en els tres ítems que s’han repetit al llarg de les reunions (on érem a l’organigrama i on som ara; què deia la nostra fitxa descriptiva i què diu ara; quant cobràvem i quant cobrarem), ha dotat de contingut teòric, pràctic i moral la rèplica que farem el Comitè i la Junta a la proposta del govern municipal.  

Deixant de banda les conclusions sectorials (que seran publicades i tingudes en compte al llarg de la setmana que ve), creiem que hi ha una sèrie de conclusions generals que afecten el resultat de totes les reunions i tots els col·lectius. Són aquestes:  

1. Si la intenció del govern a l’hora d’iniciar una tasca com aquesta era (en paraules d’algun dels seus membres) “posar ordre al caos”, no s’ha aconseguit. Sembla clar que hem sacrificat la possibilitat d’ordre per convertir un caos qualsevol en el seu caos. O sigui, hem canviat un caos per un altre.
2. No hi ha hagut valoració sinó adaptació a les necessitats de l’organigrama que han dissenyat els càrrecs eventuals que ocupen llocs de direcció. A les primeres pàgines del document final presentat per LTC ja hi diu amb qui s’han entrevistat per a avaluar la situació: els tres càrrecs eventuals d’assessorament i confiança de més rang. Dos d’ells, quan van ser entrevistats, portaven, en el millor dels casos, tres mesos en el seu lloc. Per tant, la categoria, la responsabilitat orgànica i el sou de moltes persones varia en funció dels designis d’aquests éssers, la qual cosa considerem que és inadmissible.
3. Sobre aquests tres en concret, dir-ne que els seus llocs també estan valorats dins la catalogació de fitxes. Són els únics que han pogut decidir-ho tot: incloent la seva pròpia fitxa descriptiva i sou. Compte amb un d’ells, que a la fitxa descriptiva hi diu que ha de ser un A1 i només té titulació per ser un A2. Ai ai ai, que volaran ganivets pels despatxos de presidència.
4. Per si tot això fos poc, l’organigrama s’ha adaptat a les categories preexistents. En lloc de valorar les posicions de responsabilitat i adaptar cada situació a la categoria necessària, s’han anat tapant els forats orgànics agafant-ho tot tal com venia. Això acaba amb la possibilitat de fer carreres professionals i atempta contra el dret a la lliura concurrència per ocupar llocs de nova creació.
5. Les fitxes descriptives, o bé s’han fet tan genèriques que un delineant i un tècnic de biblioteca tenen la mateixa, o bé s’han fet tan específiques que s’hi ha mantingut tot el que van posar-hi els interessats (encara que fossin feines realitzades “de facto” de superior categoria i nivell, posades allà amb l’esperança de ser valorades) sense reconèixer-s’hi ni un sol mèrit. Tema a part és la inexistència de fitxes descriptives per a places actualment en plantilla. Qui caram ha cobrat per fer aquesta feina tan barroera?

  Al llarg de la setmana que ve recollirem, tal com vam quedar a les reunions sectorials, el testimoni de tots els col·lectius i els transmetrem al govern com a retorn de tots els treballadors i treballadores en plantilla.  

Si malgrat això, el govern ignora la nostra participació i el 26 d’abril passa per comissió informativa, pas previ al ple, el document en discòrdia, ens reservem el dret d’accions més contundents.  

Abans d’acabar, dues interpel·lacions. Una al “nou soci” (del qual encara esperem una resposta pública) i una altra a l’alcalde.  

Senyors d’ERC: al marge d’altres qüestions, recorden que fa quatre dies quan vostès eren a l’oposició el Ple aprovava un organigrama que havia de solucionar tots els mals? Vostès que s’han mostrat sempre amants de la coherència, donaran el seu vot a aprovar-ne un altre (tan absurd com l’anterior) amb l’agreujant que aquest canvia, modifica i condiciona durant els propers deu anys la situació laboral de la gent en plantilla en aquesta casa?  

Alcalde: en una reunió, no fa gaire, va dir-nos que “el nou organigrama ha de motivar el personal; si no és així, és una mala proposta”. Doncs després d’assistir a les reunions amb el personal i explicar-los l’organigrama, sembla clar que és una mala proposta. Segurament no té temps de llegir el nostre blog, però per si de cas el trobem desvagat el cap de setmana i cau per aquí, que sàpiga que l’organigrama que es planteja és dolent, mal intencionat i destil·la “mala llet”. No cal que hi afegim que, a data d’avui, la motivació general està pel terra. 

aclariments sobre el complement conveni

Des del Comitè i la Junta vam demanar a Recursos Humans que enviés una nota aclarint el procés pel qual es començaria a percebre el complement de conveni en aquells casos que fos pertinent.

Ara bé: la nota enviada avui per Recursos Humans —molt tècnica— ha generat nous dubtes i hem pensat que seria adient fer una explicació complementària per tal d’aclarir exactament el concepte “Complement Conveni”.

El complement de conveni va començar a ser aplicat l’any 2000 de manera incorrecta, vinculant-lo a les persones i no al lloc de treball (la qual cosa va acabar malauradament associada a l’antiguitat de cada treballador). Això ha causat diferències notables entre persones que ocupaven el mateix lloc de treball pel simple fet de tenir diferents dates d’incorporació. Aquesta situació trencava un dels principis bàsics que ha guiat la feina del Comitè i la Junta i que és “a igual treball, igual salari”.

Però compte: què s’entén per “igual treball”? Sense entrar en tecnicismes i per fer-ho breu, entendrem, per norma general, mateixa fitxa descriptiva del lloc de treball i mateix grup, complement de destí i complement específic.

Per tant és important destacar que aquesta equiparació entre iguals no pretén premiar ni castigar a ningú. No serveix per valorar econòmicament el lloc, ni la feina feta ni la feina per fer. No compensa triennis ni antiguitats ni suposa cap reconeixement que no sigui l’equiparació entre iguals. D’entre els “iguals” s’ha agafat el topall superior: o sigui, aquell que cobrava més per concepte de complement de conveni i és el que s’ha aplicat a la resta.

D’això se’n desprèn que hi ha llocs singulars que no tindran cap referència amb qui comparar-se i que, per tant, no cobraran aquest complement de conveni. Volem que s’entengui especialment aquest darrer paràgraf perquè detectem molta confusió entre les persones que ocupen places singulars.

Al marge d’això, volem aclarir quatre punts concrets dins la casuística de consultes que se’ns han fet arribar:

1. Les persones que el seu sou o contractació depèn d’un programa subvencionat per una altra administració no tenen dret a percebre els increments retributius generats per aquest complement. Això és així per imposició del govern en les reunions amb el Comitè i la Junta on va deixar clar que aquest tema no era negociable.
2. En els darrers dos anys s’ha donat la circumstància que no hi ha hagut diferencials positius de l’IPC, la qual no ha generat obligacions retributives per a ningú.
3. Som conscients que és probable que hi hagi errors. Per això s’ha acordat que els errors, un cop detectats (a instància de l’interessat) es corregiran de forma automàtica.
4. Recordem a tothom, que el dret de percebre aquest complement es generava quan s’acomplien dos anys de contracte com a fix. Per tant, si algú, per exemple, fa quatre anys que va entrar, li ha coincidit el dret a la retribució just quan no hi ha hagut diferencial per percebre.

ADDENDA: com a anècdota però, per si de cas, volem dir-vos que pràcticament la totalitat de les persones que composem el Comitè i la Junta no tindrem cap increment retributiu en concepte de complement conveni. Malgrat això, aquest és el primer resultat palpable (i hem volgut expressament que fos el primer) de tres anys de negociacions.